Tots esperàvem aquesta setmana una crònica èpica i emotiva, explicant l’emoció d’haver aconseguit descarregar el 4 de 8 i completat la millor diada de Corpus de la nostra història.
Els assajos previs, i el convenciment de què la feina feta ens portaria a assolir el merescut premi, ens feien somiar a tots amb la celebració d’una gran fita.
Però no, els castells no són així, no sempre es premia la feina feta i no sempre surten les coses com esperes. I vulguem o no, aquest també és un dels atractius de la nostra activitat. Si fossin matemàtiques pures, i la fórmula assaig +actitud +convenciment donés sempre el mateix resultat, els castells no tindrien punyetera gràcia. I aquest diumenge ens ha tocat patir la cara amarga dels castells, i ens ha tocat fer la crònica que no desitjàvem, i la farem.
Ens presentàvem a la diada de Corpus amb els deures fets i objectius de màxims. Excepte el 7 de 7 que no vam poder fer a Sant Boi per les baixes que teníem i una pinya no prou gran, teníem tots els castells de 7 previstos fets durant el primer tram. Així doncs, la tècnica va fer l’aposta d’anar a pel 4 de 8 per Festa Major i amb aquest motiu va plantejar els darrers 8 assajos de manera ambiciosa. I el resultat va ser satisfactori havent pogut passar el 4 de 7 net en 5 ocasions (algunes més fins aixecador), i la pinya fins a dosos un parell de cops, i fins a quints fora de la xarxa també. Les proves d’assaig demanaven portar el castell a plaça amb fermes opcions de descarregar-lo. Els castells triats per acompanyar-lo serien el 7 de 7 (que estrenàvem també enguany) i el 5 de 7. Ara només calia triar l’ordre.
Però abans de la diada de Festa Major teníem el Populari dissabte a la tarda. Tot i que castellerament parlant, no és una actuació, ni un moment en què portar castells, sí que és un acte que dona molt a la colla. La imatge que donem a la ciutat és important i el Populari és un gran aparador. I a més el seguit de pilars que hi fem donen molt de joc per a estrenes i oportunitats de “descalçar-se” a gent que no ho acostuma a fer. Davant d’un públic molt nombrós (potser dels anys amb més gent a tot el recorregut) vam mostrar que som un col·lectiu potent i festiu i la imatge que hi vam donar com a colla va ser molt positiva. Menció a part mereix el pilar de la canalleta amb la Lola fent d’enxaneta i amb alguns nens i nenes del públic que s’hi van afegir a la pinya. Això és fer colla!
I diumenge venia el dia gros. Els més farts de la colla ens trobem ja de bon matí per esmorzar el tradicional cap i pota. Com sempre l’Eli s’hi va lluir i a part de fer-nos agafar forces, ja vam anar entrant en situació i preparant-nos per la feinada que ens venia. Poc a poc anaven arribant camises al local. Barreja de cares d’il·lusió, alguna de son, i força de tenses i amb els lògics nervis de les diades grosses.
Van anar arribant les colles, Moixiganguers d’Igualada i Minyons de Terrassa, al local (els Minyons justos de temps com de costum… el que fan les confiances de tants anys!) i iniciàvem la cercavila. Fèiem força goig les tres colles baixant Carretera d’Esplugues avall! Arribàvem a plaça i a poc a poc les cares de tensió i concentració anaven augmentant. La tècnica ja havia decidit el castell de sortida. Ni més ni menys sortiríem de carro gros! Si creiem en el castell, doncs hi anem de cara! Abans però el tradicional pilar caminat. Després d’un petit ensurt en l’arrencada on va marxar perillosament endavant, aconseguíem portar-lo fins al mig de la plaça i encarar-lo a l’ajuntament. Així doncs, venia el moment. Ens enfrontàvem al 4 de 8 i volíem descarregar-lo a la nostra plaça. I quina plaça! Més plena que mai i amb un públic que va fer costat a les colles en tot moment.
Enfilàvem segons al 4. Bona pinya i pocs dubtes. Sembla que el castell està ben quadrat. Enfilem terços. Moment clau i on es decideix si el castell va amunt o no. Uns segons per mirar-s’ho bé i… amunt! Sonen gralles i comencen a remuntar quartes. Entren quintes i el castell manté una mida prou raonable. Però amb la remuntada de dosos i la canalla aquesta mida es perd massa ràpid. Amb l’entrada de dosos es decideix tirar avall veient que no va enlloc. Però malgrat la defensa aferrissada del tronc, el castell ja està massa tocat i acaba cedint. Fem llenya. La caiguda no sembla dolenta, però algun dos tocat ja ens fa veure aviat que tocarà rebaixar els objectius. Cares de ràbia i de tristesa. Què ha passat?, per on ha petat?, fins a on ha arribat?… a la pinya la gent demana detalls. Una mica de desconcert, nervis, tensió. Sortir de quatre de vuit i que et caigui de primeres no és fàcil de gestionar. Però queda tota una actuació per davant i hem de seguir. I la diada segueix el seu curs i malgrat tot, a plaça no hi ha temps per plors i laments. S’ha de continuar l’actuació i mostrar al nostre públic els nostres millors possibles castells. No són els que esperàvem, però els hem de fer. Amb orgull, amb serietat, i concentració. Per calmar els ànims un 4 de 7 sense més història. Continuem amb un 3 de 7 que se’ns complica més, però que descarreguem fent gala d’uns bons recursos i acabem amb el 4 de 7 amb l’agulla.
Valorem com costa reconduir una situació així i sortir-nos-en com ho vam fer. Tres bons castells de set, sí, els que no esperàvem, també… però la plaça i la nostra gent ens ho agraeixen amb aplaudiments i donant-nos el seu escalf. Això també són els castells.
El que no esperàvem per res és el cruel final de la pel·lícula. Un pilar de 5 que hem descarregat entre actuacions i assajos una pila de vegades i que tenim controladíssim ens cau quan el descarregàvem. I prenem mal. Res greu, però un nas trencat, unes cervicals que ens donen un bon ensurt, uns quants cops i traus… quan la cosa es torça, sembla que tot ha de sortir del revés. No és el primer cop que ens passa… La diada acaba aquí. Sense toc de vermut. Sense balls de la canalla. Amb aquest mal regust.
Les altres colles
Les colles que ens acompanyaven van fer una bona actuació de castells de vuit, cosa que no impedeix que sigui un dels Corpus menys exitosos a escala castellera. Sense castells de nou, ni de la gamma alta de vuit. Minyons de Terrassa han iniciat la temporada pas a pas, i tot i que fins darrera hora no van descartar l’opció del 3 de 9 amb folre, les proves del darrer assaig els van fer desistir. Això sí uns 3 i 4 de 8 i un 2 de 7 de postal que indiquen que quan la colla s’hi posi ens faran gaudir dels seus grans castells com sempre. Que són els Minyons, no ho oblidem! Els Moixiganguers una de les colles que està mostrant millors prestacions les darreres temporades, tenien intenció de portar la tripleta de vuit a Cornellà. Finalment, la manca de suficients camises els ho va fer descartar i van exhibir un fantàstic 3 de 8, un treballadot 4 de 8, i un 5 de 7 de tràmit. Malauradament, el pilar de 6 amb el qual van voler honorar la nostra plaça va quedar només en carregat. Curiosa història la del pilar Moixiganguer. El descarreguen una vegada i una altra a assaig, tant a la xarxa com fora. Però a plaça no se’n surten i només l’han pogut descarregar 3 cops, per 8 de carregats. A continuar treballant que ben segur que el faran seu ben aviat!
I després de caure toca aixecar-se, i més forts que mai
En fi. Marxem al local amb cares tristes i emprenyats. El dinar no és la gran festa que esperàvem, però sí un bon lloc on començar a alçar el cap després de la patacada. Ara toca fer això, alçar el cap. Amb serenitat però amb decisió. No hem de dubtar de les nostres possibilitats. Entre els pocs minuts que van passar des que es va començar a tancar la pinya del 4 de 8 i la patacada, tant sols ha passat això. Una llenya. La resta, la colla, encara som els mateixos que baixàvem cap a plaça convençuts del que anàvem a fer. No som uns altres, així doncs, sabem que hi tornarem. No ens passa gaire sovint que ens toqui viure la cara amarga. La de la llenya, la dels ferits, la de la derrota. Però també forma part d’aquesta afició que tenim. I n’hem de ser conscients. Poden caure. I com més grossos són més difícils de descarregar. I de tant en tant rebem. Assagem perquè això no passi, i les estadístiques de la colla demostren que en més del 95 % dels casos ens en sortim. Però l’altre poc per cent hi és. I hi hem de saber conviure. Sense ell, sense el risc de la caiguda, sense la por, sense aquest neguit, els castells no existirien. Forma part del joc, i si hi volem jugar, ho hem d’acceptar. Ara toca estar junts, fer les anàlisis que calgui, millorar el que puguem fer millor i insistir en el que fem bé. Cuidar la canalla i cuidar-nos entre tots i totes. I seguir, seguir i seguir. Perquè sempre hem d’estar preparats per allò que vingui. I el que ve, com sempre, és un altre castell.
