UN SETEMBRE MOLT INTENS

Opinió personal d’Albert Montell

Habitualment, aquest espai (darrerament no tan habitualment, dissortadament…) el dediquem a fer una crònica més o menys detallada, de les actuacions que s´hagin fet aquell cap de setmana.

Aquest cop, però, com que no n’havíem fet cap des del retorn de les vacances, i acabem d’acabar el mes de setembre, m’agradaria (amb el permís del nostre cap de colla, of course), donar una opinió més personal de com he vist aquest mes tan important de la nostra temporada.

Després d’acabar el primer tram, amb els deures fets, i tots els castells plantejats per la tècnica assolits, i d’un mes de juliol, en què vam treballar futurs objectius, fent petits tastets en proves de castell de vuit, i treballant força gent nova, per a tenir més fons d’armari en totes les posicions del castell, encaràvem un mes de setembre prou ambiciós.

Per començar, en la primera actuació postvacacional, ja plantàvem a Castellar del Vallès tres castells de 7, cosa no gaire habitual en la nostra colla, i que indicava, que ens hi volíem posar seriosament des d´un bon principi. Això ho confirmàvem en la segona actuació del mes a Sant Feliu. Ens plantejàvem l´objectiu de portar-hi el 5 de 7, cosa encara menys habitual a mitjans de setembre. Però, el nivell de les proves, i la confiança adquirida en aquest castell, ens feia assolir l’objectiu, amb solvència (mai de manera fàcil!). Acompanyàvem el castell amb un 3 i un 4 de 7 que per les seves alineacions, i per la manera com es van resoldre, significaven mes que no pas dos castells bàsics de 7.

Així doncs, ens plantejàvem el cap de setmana Prat-Pedró, final clàssic del mes de setembre, amb tota l’ambició del món, i amb la idea de portar, els dos dies, els nostres màxims castells.

Però amb això dels castells, mai res és fàcil. I a la mateixa dificultat dels castells se’ns afegia, que algunes baixes importants al pom de dalt, ens fessin dubtar de poder anar a màxims a la Festa Major del Prat, i ens obligaven a apostar fort, per la diada del Pedró. També tenien dificultats a baixos i a quarts, i tampoc sabíem del cert, el gruix de pinya que podríem arrossegar. Però així, com mai pots donar res per segur, mai pots descartar res. Les proves de les darreres setmanes, amb reincorporacions inesperades al pom, i canvis als troncs, ens obrien de nou la possibilitat d´assajar tots els castells, i si la gent responia, podríem arribar al Prat, amb l´actuació ambicionada. 5d7 , 7d7 i 4d7 amb el pilar, i així plantejar-nos la que podria ser la millor actuació de la temporada.

I si. La gent va respondre prou bé, i les proves amb canvis van funcionar. Al Prat aniríem a totes. Al Pedró, ens hauríem de replantjar la diada, per alguna baixa més a nivell de quarts i dosos. Però, tot i això també hi volíem portar una bona actuació .

Els castells de dissabte al Prat van anar prou bé. Un 5d7 tot i que amb un pel de nervi, força parat. El 7d7 va donar més guerra. Molta gent nova en diversos llocs del castell, i la dificultat d´assajar-lo més sovint, van fer que el castell exigís el màxim de nosaltres durant tota l’execució. Però el convenciment amb què el vam enfrontar, sobretot per part de la canalla va fer que el poguéssim descarregar i celebrar (deixeu-me dir que penso, que no el vam celebrar prou per al que ens havia costat…una mica més de sang colla!). Per acabar un 4d7 amb el pilar, que tot i que no acabem de saber lligar bé a nivell de baixos i segons, amb la pinya, vam poder descarregar per a completar la millor tripleta de castells de l’any, i el regust que dóna, el premi a tant esforç i hores d’assaig. Malauradament, no vam poder concloure la diada amb el pilar de 5, ja que una mala caiguda a darrera hora dels nostres fillols del Prat, va fer que se suspengués la ronda de pilars. Un final amb un regust estrany per una diada tan productiva. Cap a casa (alguns…) i l´endemà sant tornem´hi que no ha estat res!!!

L’endemà teníem diada al barri del Pedró, barri que ha estat molt lligat a la història de la colla des del primer dia. Abans de començar, vam fer un pilar de dol, dedicat a en Gabriel Sànchez. Fill del barri, membre fundador de la colla, i president en els seus inicis, aprofitàvem una diada tan especial, i que a més era el dia del seu sant, per a retre-li un merescut homenatge. En una matinal molt calorosa, i amb cert cansament acumulat, per l’actuació del dia abans, tots els assajos de la setmana, i també per alguna hora de son, que s’havia perdut pel camí la nit abans, ens plantejàvem una actuació menys ambiciosa, però no per això menys important. 

El fet de no portar els màxims castells, en cap cas, ens pot permetre relaxar-nos, ni perdre aquell punt de concentració necessari perquè els castells surtin com déu mana. Però personalment crec que no va ser així. A vegades el fet d´actuar a casa no ens ajuda gaire. Tots tenim coneguts, amics, i família a plaça. I restar a lloc tota la diada, i atents a on ens toca anar a cada castell, és complicat. Però hem de fer l´esforç, i posar els 5 sentits igualment en els castells. De fet, és per al que som a plaça. Evidentment la caiguda del pilar del 3, va ser un accident i no la podem relacionar amb aquest fet. El 3 de 7 amb l’agulla és un castell que dominem amb seguretat, però pot passar en qualsevol moment. Precisament per això, perquè els castells mai saps quan se’t poden complicar, cal estar sempre al cent per cent. Afortunadament la caiguda no va tenir conseqüències greus. Malgrat l´aparatositat del trau a la cella del Santi (ten points), i el cop i l´ensurt (déu n’hi do quina volada) de la Paula, podríem haver seguit amb el pla de la l’actuació perfectament. Però la canalla no ho veia clar, i la tècnica va decidir no apretar, i tancar la diada amb un 4d6 amb el pilar de tràmit i 2 pilars de 4.

La caiguda, i el fet d´haver d´acabar amb un castell de sis, quan en els plans inicials corria la idea de portar el 7d7, malgrat sigui moralment dur, no ens hauria de preocupar gaire. Els castells els tenim tal i com van demostrar al Prat. I la colla hauria de ser prou madura, per treure les conclusions positives davant les adversitats, i seguir aspirant al màxim en el qual resta de temporada.

Tot i això, m’agradaria deixar quatre apunts que m’han rondat pel cap aquests dies.

DAVANT LES ADVERSITATS, MÉS JUNTS QUE MAI

Em va saber greu, que a plaça, després de la caiguda, la colla es dispersa, i costés molt arrencar la gent de la zona de confort on estava, per a anar a fer pinya a les altres colles, i sobretot, per a transmetre un missatge a la tècnica, de recolzament i confiança absoluta. És molt fàcil felicitar i vitoregar els que estan davant la colla, quan surten les coses bé. És més necessari, que sentin la força i suport de la colla, quan les coses es torcen. Sé per experiència, que quan estàs davant, que algun castell caigui, i que un company prengui mal, és difícil de gestionar. Però també sé que el suport de la colla, posant les coses fàcils en els moments complicats, hi ajuda i molt!

GAUDIM DEL QUE FEM, I VALOREM-HO

Amb els castells, a vegades no som conscients del que costa arribar a assolir un nivell, i del poc que costa perdre-ho. Arribar a assolir segons quins castells, i convertir-los en habituals, costa molt. Moltes hores d’assaig, moltes hores de reunions. Mals de caps per lligar una pinya suficientment gran, i ben parida, per a donar seguretat al castell. Una canalla, que vagi a poc a poc confiant més en tots nosaltres, i idear les combinacions al tronc més adequades, són moltes hores, que s’expressen en els pocs minuts que dura el castell a plaça. A vegades crec que no ho valorem prou, ni ho celebrem amb prou ganes…el 7 de 7 del Prat per mi en va ser un exemple. Personalment, crec que les nostres celebracions, queden molt per sota del patiment, i l´esforç que hi dediquem en tantes hores d´assaig. I siguem conscients, que tot el que ens ha costat arribar-hi, en un tres i no res, si ens despistem, ho perdem tot. Així doncs, a seguir pencant, i sobretot, a seguir gaudint fent-ho!

ELS CASTELLS SON COSA DE TOTES

Si. Sembla una evidència. Però sempre va bé recordar-ho. I no em refereixo, a la clàssica reivindicació de la pinya, envers els castellers de tronc. El reconeixement de la importància del treball de la pinya, i de tenir un gruix de castellers i castelleres que es prenguin la seva posició amb la màxima serietat i responsabilitat, crec que hauria de ser una pantalla superada . El respecte de la gent del tronc, per la feina de la pinya, hauria de ser un fet indiscutible. I al contrari també. El reconeixement dels pinyeros, a la feina de la gent del tronc, també hauria de ser un fet habitual, i normal. Tots hi som per sumar. I per perdre´ns la nostra tasca amb màxima rigorositat, i dedicació. Siguis crossa, lateral, baix, tap, o quarta.

Aquest cap de setmana, molta gent m’ha felicitat per la sorprenent reaparició del Coen als poms de dalt del castell. Certamen ha estat una sorpresa, i com a pare, no puc negar la meva satisfacció. Però algun comentari, conforme ens havia salvat l’actuació del Prat, m’ha grinyolat una mica. Al Prat, hi vam fer grans castells si. I ell ens va ajudar a fer-los possibles. Però els castells ja hi eren abans, i ja s’havien fet anteriorment. Si no portessin tota la temporada (i part de l´anterior), assajant-los, i fent-los amb la Paula, la Nerea, el Jesús, l´Abril, la Maelyn…no els podríem fer amb la confiança necessària. Aquesta canalla fa dues temporades (que …) picant pedra, i donant-nos alegries, i també patint algun ensurt en forma de caiguda. Sense el seu compromís, cap dels nostres castells seria possible. El mateix es pot dir amb els baixos, els segons, o una posició concreta a la Pinya. És motiu d’alegria sempre, l’estrena d´un baix, d’un segon, o de qualsevol casteller de tronc. Però, sense la feina constant, i persistent a cada assaig dels que ja hi són fa dies, això no seria pas possible. Que vull dir amb això. Que cada vegada que s´estrena algú, evidentment feliciteu-lo. S’ho ha treballat i s´ho ha guanyat. Però també feliciteu-vos a vosaltres mateixes. Sense la vostra ajuda, constància, i dedicació, la seva estrena no seria possible.

AMBICIÓ

La meva manera d´entendre els castells, fa que després d’un cap de setmana de castells exitós, on has assolit els millors castells, em motivi més que cap altre el següent assaig. Pensar en què un cop assolits uns objectius, seguirem treballant amb encara més convicció objectius superiors, ha de ser una motivació. No he entès mai, que passi el contrari. Que després d´una gran actuació, al següent assaig, siguem menys gent. La lògica, em fa pensar que hauria de ser al contrari. D’altra banda, hauríem de tenir clar, que el 5d7, el 7d7, o el 4d7 amb el pilar, són grans castells, que costen molt de fer, i que hem d’alegrar-nos cada vegada que els descarreguem. Però, hauríem de començar a mentalitzar-nos, que tan sols, són un camí, un pas a consolidar, per a arribar a l´objectiu real, que són els castells de 8. Aquesta és la mentalitat, amb què hauríem de motivar-nos a cada assaig. Pensar que cada prova que fem, és un pas més per assolir aquest objectiu. Sigui un castell de 5 de 6 o de 7. Les nostres il·lusions hi haurien d’estar posades constantment en els 8 pisos. I que s’encomana per tota la colla. Diu el hashtag que ens acompanya aquesta temporada que tenim #motiuspersomiar. Encomanem-ho a tota la colla. Que tothom se’l faci seu i somiem totes plegades!

HO FEM PER PASSAR-NOS-HO BÉ

Una cosa està clara. Això dels castells és molt dur. Moltes hores de sacrifici. Nervis, pressió, caigudes, desgast físic…a vegades incomprensió perquè no ens sentim prou valorats. Disconformitat amb els criteris, o els objectius dels qui estan al capdavant. Però hi ha una paraula que dóna sentit a tot plegat, i que fa que al cap i a la fi, els castells ens posin d´aquesta manera. La paraula es COLLA. Colla, per a assolir els objectius, colla per riure plegats, per donar-nos un cop de mà. Per emprenyar-nos plegats. Per fer unes birres després d´assaig. Per portar tota la canalla de cap de setmana. Per gaudir del nostre magnífic nou local. És molt dur, sí. Però tenim un tresor, i l’hem de gaudir al màxim. Mirem de gaudir del que fem, i fem el possible per gaudir-ho plegats.

QUEDA UN MES DE TEMPORADA

Fem un esforç tots i totes. Hi ha opcions d’acabar la temporada, fent grans castells, i treballant-ne de més grans encara per l’any que ve. Crec que no costa tant fer aquest esforç, i després la festa per celebrar-ho serà tremenda. Omplim el local, i com deia aquell, apretem! Que els tècnics, vegin que la colla vol anar endavant, i vol anar a totes. No afluixem, i gaudim de la sort que tenim de ser #liles!

Albert Montell.